Cada dia, quan torno de la meva feina des de Boston, passo per un carrer, o més ben dit per un coll d’ampolla, on tots els cotxes ens hi quedem encallats. Cada dia, mentre estic parada esperant pacientment que els cotxes de davant engeguin, puc observar una petita congregació de gent, amb pancartes en contra dels reis. A favor de la democràcia. En contra dels autoritarismes. A favor del poble. Faci fred o calor, plogui o nevi o hi hagi un vent massa fort que pot fer voler els seus petits grans cartells. Cada dia, aturada a dins del cotxe, puc observar la gent que esgrimeix amb orgull les pancartes, fetes a ma, amb consignes que haurien de ser universals i que no hauria fer falta que s’escrivissin amb lletres grans, per tal de defensar-ne la seva veritat. La gent de les pancartes és gent gran. Gent de cabells blancs, caminar un xic encorbat i un somriure a la mirada. Gent que ha viscut, que ens indica que la situació actual no és la bona, i que aporten el seu granet de sorra per tal d’estabilitzar el país, per tal que les polítiques tornin a tenir sentit, per tal que els joves aprenguin que un més dos més set són una multitud. Que tu i jo i aquest i l’altre tenim la força per canviar el mon. Per millorar-lo. Avui, abans d’arribar al meu punt d’encallada diari, he passat per un altre carrer més estret. I allà, al bell mig d’un parterre més aviat minse, hi havia una dona de cabells blancs, ulleres negres, i somriure als llavis, que ens saludava amb la ma a tots els conductors. La seva pancarta deia “ICE Out for Good”. Fora ICE. Pel bé de tothom. Me l’he pogut quedar mirant uns quants segons, abans no ha engegat el cotxe del meu davant. L’he admirat. I, mentre ella em saludava i jo he engegat el cotxe, he pogut gaudir de la força de la gent. De la força que una persona pot tenir. I de l’esperança que això significa. Els petits canvis són poderosos. És ben veritat. I amb constància, sense por, i defensant drets que haurien de ser universals, la gent gran surt al carrer i ens fa veure que entre tots, podem.