Ma mare m’ha passat aquest text precios de com envellir a la francesa:

«Vaig envellir a la francesa: sense ostentació, sense ruptura, deixant simplement que el temps s’assentés.
El cos es va aprofitar de la meva distracció.
No sé quan va decidir envellir, perquè ho va fer de manera silenciosa, gairebé elegant.
Un dia jo era moviment, urgència, promesa. L’endemà, continuïtat.
No hi va haver cap avís clar ni un moment exacte.
El cos va anar canviant mentre la ment seguia intacta, plena de plans, curiositats i desitjos. Les mans van adquirir històries, el rostre va aprendre nous mapes, i el mirall va començar a reflectir algú que no va arribar de cop, sinó que es va anar convertint.
L’envelliment no va trucar a la porta; va entrar mentre jo estava ocupada vivint.
Hi ha alguna cosa delicada en això. El cos no va trair, només va acompanyar el temps.
Es va alentir allà on abans corria, va demanar cura allà on abans exigia força. No va perdre dignitat, va guanyar llenguatge. Cada canvi va començar a comunicar experiència, no declivi.
Envellir a la francesa és acceptar que el temps no cal combatre’l, sinó comprendre’l.
És permetre que el cos canviï sense que l’essència es perdi.
La ment continua curiosa, la mirada atenta, el cor disponible.
El cos envelleix, sí, però ho fa amb una elegància silenciosa, com qui sap que viure és transformar-se sense demanar permís.»

(La vellesa en l’obra de Simone de Beauvoir)